Abans d'escriure porqueria prefereixo no escriure. El fracàs ajuda a evolucionar, però quan és reiterat pesa com una llosa, i no et deixa avançar.
Llegir vells escrits i pensar que són una merda. Tenir idees brillants que només s'expressen de forma mediocre és com ser un geni que viu ebri, entre l'ampolla i el vomitat.

Avui recordo qui era jo ara fa un any. I me n'adono que em queden massa coses d'aquella noia infeliç.
Em sento frustrada, decepcionada, sento com si tingués un gran potencial atenuat, que mai acaba d'explotar, que serveix i fascina a la gent del meu voltant que em coneix de veritat, però que no sé utilitzar per ajudar-me a mi mateixa.

Sento que he perdut un temps preciat de la meva vida intentant trobar-me i encara no sé on sóc. Estic cansada de tanta tonteria, cansada d'escriure idees mal plasmades que ni tan sols puc justificar.

Com es pot no creure en res i continuar viva?

Només d'una forma. Sola

Deixo el bloc fins aclarir-me les idees que em volten pel cap. Necessito més de mi que quatre paraules ben escrites però mal posades, necessito cultivar-me.

A reveure;

Aneris

ANTIFAÇ

Intentava esquivar les gracietes de companys de classe que li miraven les natges.

Per les nits s’inspeccionava a través del mirall. La llum li marcava tota la cel•lulitis. Per la nit somiava amb un monstre que menjava pastissos per després vomitar-los.

“prefereixo estar morta abans d’engreixar-me”

Era una companya excel•lent, queia bé a quasi tothom, però passava desapercebuda. “Si estiguessis prima series guapíssima”. Això és el que li deien nois que presumien d’estimar-la.

La família li feia bromes sobre els seus pits rodons i abundants. A la platja les seves amigues li suggerien que els ensenyés, i ella pensava que quan arribés a casa se’ls tallaria amb una serra.

Intentava no destacar, que no la veiessin, volia ser invisible. I quan no ho era, es mostrava alegre, simpàtica, un antifaç quasi perfecte.

Sempre portava canelleres, el plaer del dolor, era incomprensible pels altres. Només ella mateixa podia entendre’s. Estava sola, ella i les seves cicatrius obertes.

Per les nits escrivia històries de persones amb vides interessants, i girava el mirall del quarto per no veure’s a sí mateixa.

Ningú li havia ensenyat a mirar directe als ulls. Els apartava sempre que podia per por que algú li traspassés la ment i descobrís tota la seva pena, la seva angoixa amagada.

A poc a poc l’aigua dels seus plors l’anava ofegant. Dia rere dia. Fins que va deixar de respirar.

Ningú ho va comprendre. Ningú ho va entendre. Però jo vaig ser la que va llegir les seves històries, i vaig entendre-ho tot. Jo podria haver-la ajudat i vaig escollir la indiferència.

Ara tinc un buit enorme. De vegades vull omplir-lo de la mateixa manera que ho feia ella, només per acompanyar-la en el seu sofriment

Déjate contar un Cuento

"HOY VOLVERÉ a ser invisible. Del color del verde y de la caña, del color del monte. Y de nuevo nadie me verá. Ni los hombres de ruido, que llegan llenando el pueblo de alboroto, ni los sigilosos, los que dormitan debajo de las hojas de lechuga cuando creen que nadie los ve. No importa, venga quien venga no me verán, porque hoy también soy invisible. Y así, seré del color del monte para el hombre de ruido y del color de la tierra para el sigiloso y pasaré la tarde aquí, escondido, en silencio, esperando a que todos se marchen y el juego termine una vez más.


Aunque lo cierto es que ya hace tiempo que el juego no me gusta porque cada vez somos menos los que jugamos y cada vez resulta todo más difícil."

Paula Farias, del llibre, MSF
 
 
 
 
" Mentre els nens hagin de fer-se invisibles, jo riuré cada cop que em diuen que estem en crisi "

Fa poc he començat a perfeccionar un sisè sentit que sempre havia pensat que tenia atrofiat: la intuïció.
Què és la intuïció? Doncs bé, vindria a ser l'equivalent humà de l'instint animal. Per tant, la intuïció és una mena d'energia amb càrrega positiva o negativa, que ens arriba al cervell i que es transforma en un pensament determinat cap a una circumstància, una persona, un moment. Realment, tenir aquest sentit desenvolupat és una arma potent per moure't per la vida, és com tenir una brúixula amagada a la butxaca.

Fa pocs dies he tingut contacte amb una persona que m'ha despertat aquest nivell intuïtiu. De sobte, al conèixer-la he sentit que puc confiar en ella, que mai em traïrà. M'ha donat la sensació que he trencat la barrera des del primer moment, i m'encanta saber i notar la seva transparència. Ella irradia bondat a una freqüència que jo detecto i potser d'altres no ho fan, i els seus rajos són per a mi com vitamines que em donen bones vibracions, energia positiva.

Mai havia estat tan segura d'algú sense quasi coneixe'l o coneixent-lo tan escassament, però ho estic. De tal cosa en derivo un fet que fa pal·lesa de la meva evolució personal: la fe existeix en mi!

Aneris creu en la fe. No només hi creu, sino que en té necessitat per viure, per ser feliç. Tinc fe en moltes persones, i en primer lloc, en mi. I no necessito demostracions, perquè em tardaran massa en arribar com per haver-les d'esperar i no poder disfrutar del que aquesta fe m'aporta.

És com donar un tractament empíric per a una meningitis bacteriana aguda. Saps que els resultats del Gram i del cultiu t'arribaran d'aquí un temps. Però decideixes no esperar i tractes al pacient perquè sospites, tens fe, del que té. Ceftriaxona. El pacient millora. Les proves arriben i estaves en el cert.

Si fins i tot una ciència, com la medicina, confia en la fe. Per què jo no ho hauria de fer? Per què hi ha gent que rebutja la fe, entregant-se així a la pura materialitat del científicament demostrable o pràcticament provable? He evolucionat i ara no vull dedicar la meva vida a refutar hipòtesis.

Ceftriaxona. El pacient empitjora. Les proves arriben i havies errat en el diagnòstic. La fe falla, però no has fracassat. Llavors arriba el moment en què necessitem demostrar per creure. Les proves evidencien una meningitis tuberculosa. Canviem d'antibiòtic.

Una combinació de dues maneres de pensar. Demostració i empirisme, fe i ciència, intuïció i racionalitat. El secret de l'èxit.

AVUI HE DESCOBERT QUE SÓC INVENCIBLE

Un cop un noi d'uns 16 anys, que anava amb el cabell de color blau i amb cadira de rodes va dir per tv3 : "si l'únic important que hi ha a la vida és ser feliç, jo la dedicaré al que em fa feliç: viatjar". En aquell moment vaig pensar que aquell noi feia volar coloms.
Anys més tard comprenc que no vaig entendre el que aquell vailet explicava, perquè la meva ment estava tan emboirada per les meves obligacions i pels obstacles que jo mateixa edificava que no creia viable la seva forma de vida.

Ahir vaig tornar a néixer. Em van posar un nasset vermell i vaig despertar després d'anys de concepció. Ara sóc una petita Clown, i vaig néixer amb els meus germans enmig d'una experiència increïble. Pot semblar sectari, i probablement ho sigui, però és de les millors coses que m'han passat.

Ara que per fi he despertat veig el món amb els ulls d'algú que ha passat de l'obscuritat a la llum passant per un trajecte tortuós, que l'ha dut a descobrir el que el noi de cabells blaus li va dir. L'únic que importa és ser feliç. I avui sé que ho seré, sempre ho seré. Buscaré la forma de ser-ho em passi el que em passi, i ho superaré tot, amb més o menys temps, perquè avui sé que sóc invencible.

Atzar, destí, sort, genètica.. Manen deu milions de vegades menys que tot el que de tu depèn: hi ha elecció. Sempre hi és.

Sé que encara no estic al final del trajecte, sé que sóc una baby Clown i que tinc un llarg camí per fer. Però de moment, he descobert que sóc capaç de fer sentir coses que mai havia imaginat.

Tant de bo ho hagués descobert als 15 anys i no als 22. Ara només he de procurar no desaprendre-ho.

:)

L'Antiga Grècia en sabia més que nosaltres...

Una societat lliure. Ja no existeix.. però si es pogués mesurar, es mesuraria en un terme: en l'acceptació de la fidelitat com la més absurda paraula abstracta mai inventada en la història de les relacions amoroses.

No crec en la fideliat com un estat natural, hi crec com una imposició, tant arrelada entre nosaltres, que la tenim ficada a la consciència com una norma moral. De la mateixa manera que alguns critiquen el seguiment dels deu manaments per part dels catòlics, jo critico tots els amans que creuen que estimar és posseïr, és prohibir, és frenar, és cohibir. Cada cop que ens reprimim, que ens torturem posant la consciència per sobre dels vertaders desitjos, potser estem sent fidels a les nostres parelles, però estem sent infidels a nosaltres mateixos, cosa que portarà repercussions nefastes en la nostra autoestima i personalitat.

De fet crec, que la llibertat de l'home podria mesurar-se en la capacitat de no reprimir el seu impuls sexual natural, la seva energia vital.

Ja és hora de començar a acceptar que aquesta moralitat és hipòcrita, que no existeix ni ha existit mai, que la majoria de persones no estem fetes per tenir una sola parella sexual al llarg de la nostra vida, amb lo qual no vull dir que no es pugui trobar la pau amorosa amb una sola parella romàntica. Desvinculem definitivament sexe i amor. Amor, passió, sexe, diversió, perversió.. són una mescla difícil de deshomogeneïtzar. Cal gastar energia en intentar-ho?
Els matrimonis fallen, les relacions de parelles fallen. El número 2, que tant perfecte ens ha semblat sempre, com a terme mig entre la soletat i la multitut, avui en dia s'està veient desfassat, passat de moda. Jo el vull aniquil·lar, i vull que en una relació de parella s'hi pugui reintegrar un tercer pilar:  el ressorgiment de l'instint.

Intentar racional l'irracional és el camí més directe cap a la bogeria. Si tant l'estimes.. Deixa'l ser lliure, o la gàbia s'acabarà cremant i us incendiarà als dos, convertint-vos en amants de cendra.

La Princesa del mercat

M’encanten els dies de vent. Surto amb el més feliç dels meus somriures a comprar pel mercat de La Boqueria. És impressionant, els olors de les fruites tropicals fan funcionar al 100% les meves paròtides i tots els colors em fan estar de bon humor.


El peixater sempre ha sigut molt amable amb mi. Deu tenir uns 35 anys, i em mira directe als ulls i em diu piropos de l’estil: “Tots aquests peixos s’acaben de desmaiar nomes de veure’t preciostat”-em cluca l’ullet- “avui estàs espectacular amb aquesta faldilla blanca.. Ai.. qui tingués 20 anys..“.

I tot seguit m’ofereix el llobarro més maco que troba. Ja sap que és el peix preferit del meu xicot, el Marc.

Un cop li pago, em regala una papallona feta de paper. És un mestre de la papiroflèxia, i cada dia que hi vaig em dóna alguna figureta: tinc un cub, un ocell, un Barquet, un barret i ara.. una papallona!! Li faig dos petons càlids a cada galta i li dic k m’encanten les papallones! Sempre em dóna les petites escultures de color blanc i jo a casa les pinto amb les meves “témperas”.

“ Espero que el pròxim cop vinguis sense ulleres de Sol, avui li falta un toc blavós a aquest mercat..”

Torno a somriure i li dono les gràcies per tot. És encantador.

Surto del mercat i baixo per la rambla. El dia és esplèndid, el vent m’aporta una frescor difícil de trobar a Barcelona. La noto per tot el cos, però sobretot per les cames, em puja el vent i la faldilla blanca i vaporosa em voleia formant onades.

Arribo a casa, obro la porta delicadament. La tanco, i al tornar-me a girar rebo un impacte directe al pòmul dret, al nas i les ulleres se’m claven als orbiculars. Caic al terra, sense reaccionar, el dolor fa que em costi enfocar la visió.. de sobte veig les meves figuretes de paper pel parquet, mig destrossades.

El Marc em crida: “ets una puta! T’he vist les calces des del balcó, mentre tots els moros et miraven! “. Llavors em clava una puntada de peu a l’estómac. Se sent un cop sec. Se sent un gemec.

El Marc marxa cap a l’habitació.

Una llàgrima em cau de la galta mentre amb el puny apreto tan fort com puc la papalloneta que m’ha regalat el peixater.

Ara ja deu ser amorfa, igual que jo.

M'ENCANTEN ELS RAROS

El meu SuperJo està sobresortint de les profunditats. Les rareses que tant he intentat amagar estan revifant i l'Aneris s'està fent gran. Ja era hora no?

Avui sóc aquesta Aneris incorrecte, espontània, cruel amb qui ha de ser cruel, directa, responsablement irresponsable, odiosament encantadora quan s'ho proposa. Avui sóc algú sense por a perdre res, algú que ha descobert que sempre, sempre hi ha més a guanyar.

La por de semblar raro s'està esvaïnt, poc a poc.. I si ets massa convencional per comprendre les meves excentricitats, desconvencionalitza't i deixa de ser un perfecte i avorrit normal!

Vull ser el personatge boig i poètic, infantil i teatral, bo, innocent i un xic incontrolable. Vull ser amiga de tothom qui m'aporti una visió diferent, vull veure on estan els més xalats, marginats, pertorbats.. perquè en ells trobaré tot el que em falta.

I m'envoltaré d'històries estrambòtiques, creant universos imaginaris a l'estil Tim Burton, i flirtejant amb Johnnies Deep d'ulls giratoris i cabells multicolors.

Quan la meva imaginació il·limitada t'atrapi i entri per tots els forats del teu cos comprendra's que tota la fantasia que mai has vist no té comparació amb el que jo et puc aportar.

Vine amb mi i descobreix el teu SuperJo...

A la merda amb els intel·lectuals

Per tots aquells que consideren que la vida és profunda, que analitzen minuciosament cadascuna de les paraules de cadascun dels pertorbats individus que formen la societat, que aixequen la barbeta davant dels vençuts per les superficialitats materials del nostre fals i corromput entorn, que utilitzen assiduament frases com "trobar-se a si mateix", "sentir-se complet"o "autorealitzar-se". Per a tots aquests intel·lectuals soberbis que acaricien la seva barba de 5 dies i encongeixen els ulls seductorament tot pensant: "sóc un home de vida nena, amb qui et penses que parles?"
Els diré que avui m'he passat la tarda comprant un vestit de color vermell passió, que arriba pels genolls i que recull els pits fent marcar un canalillo sexi, i que l'he acompanyat amb uns manolos vermells de chanel i que per la nit he sortit, he begut 4 gin-tonics i que m'he enrotllat amb el noi més guapo de la meva empresa, i hem fet l'amor 5 vegades, tot i que ell està casat. Que després l'he fet fora de casa perquè ja en tenia prou, i m'he quedat desperta mirant pel·lícules d'amor americanes i menjant gelat de xocolata. I que després m'he fumat un cigarro mentre li explicava a la meva millor amiga com de bé m'havia anat la nit i reiem desinhibidament per telèfon.
I avui, després de molt, molt temps. He disfrutat de viure.

Aneu-vos-en a la merda tots aquells que us creieu mereixedors del secret de la felicitat. L'era de la superficialitat ha arribat.

USAR Y TIRAR

Avui en dia, em dóna la sensació que la vida ràpida ens està envaïnt en tots els aspectes.
Comprem quelcom per menjar pre-fabricat, que sovint és menys sà, més calòric, i més dolent que qualsevol menjar cuinat per nosaltres mateixos. Però el consumim ràpid, just quan el necessitem, sense preàmbuls, ens el mengem, tirem l'envoltori, ens sentim tips, i anem a fer la següent activitat establerta pel dia.

Però això no s'acaba aquí. Què passa quan el que es consumeix de forma feroç són persones?
No puc entendre aquest intercanvi d'amistats que veig al meu voltant. Gent que devora les persones fins a intentar convertir-les en les seves germanes siameses, per abandonar-les un dia, de sobte, per un motiu ínfim. I en busquen un altre, un altre amb un nou ritme, noves històries, noves distraccions. I així successivament, fins que els consumidors ràpids esgoten matrimonis, parelles, relacions sexuals, i amistats.

I jo em pregunto si queda algú com jo, que no entén encara aquestes bipolaritats, aquest sentiment d'amor que al dia següent es converteix en despreci, o el que és pitjor, en indiferència.
Aquest noi que t'ha estat trucant cada dia de la teva vida durant 4 mesos i un bon dia passa pel teu costat sense ni saludar-te.
Aquesta amiga que sembla que es desviu per tu, per acabar ignorant-te mig any perquè té parella.

Llavors ja no saps si els sentiments existeixen o si te'ls has inventat tu tota soleta. Si la bogeria no és més que la defensa cap a un món que està boig.

Vull tornar-me boja ja, si us plau.

Eren petitons. Jo els feia de mestre de gimnàstica, i aquell dia tocava fer competicions a la pista d'atletisme.
Vaig intentar que cadacun dels nens s'apuntés a aquell esport que li fos més adient segons les seves habilitats físiques i les seves preferències.
Ella es va apuntar a la carrera de fons, on les nenes no es volien apuntar. Era més dura que pas la de llançament de disc o de salt.. Requeria molt més temps. No me'n recordo si els vaig fer córrer uns 2000 metres o potser era menys, però per a nens de la seva edat suposava un esforç important. No sabia si els estava exigint massa.. Els nens també feien una competició de 2000m, però molts feien futbol i hi estaven més acostumats.
Evidentment anaven nens i nenes separats.
Vaig animar a altres nenes que s'hi apuntessin, les que veia més en forma, o les que sabia que ja feien algun esport.
La carrera va començar, i totes les noietes anaven apilotonades fent la cursa, menys ella, que només d'entrada s'havia quedat enrere. Semblava que li costava seguir, però seguia un pas ferm i regular. El temps passava i aproximadament cap a la meitat les nenes que anaven apilotonades endavant van anar frenant. De cop una va dir que plegava perquè tenia flato i estava cansadíssima, i les altres, que també estaven exhaustes van abandonar. La nena, que ja estava més a prop d'elles que al principi les va mirar extranyada, va rumiar, i va decidir continuar. Les altres, evidentment, la van mirar malament.

La nena va aconseguir córrer durant tota la carrera. Va arribar exhausta a la meta, i es va tirar al terra, però va guanyar la medalla d'or. S'havia quedat sense competidores. Estava contenta i tots els nois la van felicitar.

Aquell dia vaig saber que ella arribaria allà on volgués perquè tenia allò que només uns quants tenen, tenia POTENCIAL. Només faltava que ella mateixa ho descobrís.

Estrictament Personal

És una persona d'allò més normal, però al posar-se sota la perspectiva dels meus ulls foscos, el focus de la meva mirada l'il·lumina només a ell i distorsiona la imatge, embellint-la com un artista que fa una obra mestra a partir d'una corrent fotografia.

I doncs, quan estem en grup i ell es passeja per allà, tan tranquil, i tothom fa merder, i tothom xerra i les converses es creuen convertint-se en inintel·ligibles, jo només el veig a ell, el sento a ell, l'escolto a ell. I de tant en tant perpellejo i penso que he de dissimular molt bé perquè no es noti que segueixo la conversa per inèrcia, i dissimulo la meva fixació en tot el que l'envolta a ell.

Té un somriure que podria seduir a qualsevol fèmina, i tot i que sempre m'he esforçat per no tenir gustos massa extesos, en aquest cas m'hi rendeixo. La seva dentadura blanquíssima contrasta amb la morenor de la seva pell, fent una barreja tan perfecta, que es basa en el pur imperfeccionisme de la seva cara. En uns trets fisionòmics harmoniosos sense ser celestials, que barregen masculinitat i expressió de nen entremaliat.

I ell passeja les seves bromes innocents, observacions divertides que em fan riure més del que s'speraria de mi. Però les coses són així.. I aprofito el blog per desafogar-me dient com m'agrada la seva veu, com m'agradens els seus gestos, els seus gustos, la seva manera de parlar i fer-se interessant i intel·ligent sense esquitxar amb sobèrbia ni forçaments. Com parla sent senzill, i com així em va començar a aclaparar ara ja fa molts anys. I el temps passa i entre repressió i alliberament, escric aquest text, en una mostra de que encara em queda una mica d'amor i passió.

Avui quan tornava en tren he pensat que era impossible que passés això que tan esperes amb qui tan ho esperes.
Tot seguit m'he parat a pensar en totes les coses que havia desitjat i que creia que serien impossibles i que realment es van fer veritat. I me n'han sortit 6!!
I he dit: seeeeeeeeeeeeeeeee!! Per què no?
Si tot ve quan menys t'ho esperes.. doncs.. "fuig, fuig, fuig,fuig de la meva ment... i vine, vine, vine, vine jaaaaaa!!!!"



P.D: entrada totalment improvitzada i escrita en 2 min.. és un error permetre's una aspirant a escriptora aquest tipus de luxe?

" Hi ha certs moments en què una cirscumstància que sempre hi ha estat, que sempre has anat tolerant, arriba als seus límits. Llavors necessites canviar el rumb. Et replanteges tot el que has viscut fins ara, i et planteges tot el que ja no vols viure a partir d'avui.

Un dia et succeeix aquesta tragèdia que et fa entendre que a la vida hi ha molt poques coses sense matisos, però si tens la mala sort de topar-te amb aquest punt just que només pot ser blanc o negre, t'adones que no pots seguir navegant entre grisos.

Llavors entens que no es pot estar mig viu, ni tampoc mig mort. Entens que aquest entremig es diu infern, i has de sortir-ne a través de la vida, o a través de la mort.
Sinó seràs sempre només un supervivent entre trinxeres, que no sap contra quin bàndol lluita."

Anys i anys portava el petit quiroco amb aquella pedra enganxada a l'esquena. La tribu dels quirocos eren tots tristots, sempre amb un posat apàtic, amb una cara un xic inexpressiva, i amb certa curva a la cella que els conferia un aire de preocupació.
Tenien una vida ràpida, intensa, eren molt pencaires, i per les nits força sociables. Les seves cames es bellugaven amb lleugeresa, com si fossin plumes, i els seus peus eren alhora les seves mans, perquè només tenien 2 extremitats, fortes i a la vegada hàbils.
Però ell seguia amb la pedra enganxada a l'esquena. Era l'únic quiroco amb una pedra feixuga arrapada a l'esquena, i la resta de quirocos el deixaven per inútil, creien que era un càstig de Déu. Però només ell sabia que un humà imbècil li va enganxar a l'esquena quan era molt, molt petitó i cap més quiroco ho havia vist, per tant, suposaven que era obra divina. I com que no sabia parlar encara, el petitó no podia explicar-ho. I com un ruc, ell avançava el triple de lent que la resta dels quirocos, veient la vida des d'una perspectiva parsimoniosa.
Cada dia dedicava hores a arrossegar-se per tot tipus de superfícies, intentant deslligar la pedra de la corda que la subjectava, i que donava la volta per el seu petit cos taronja, lligant-se amb un nus perfecte a nivell del melic, a on el seus peuets no podien arribar. I suava i suava intentant desfer-se de la corda, setmana rere semana, any rere any.. esperant que la corda es trenqués per fricció. El patiment i la vergonya inicials es convertiren en una lluita constant on el conformisme no hi tenia cabuda.
La resta de quirocos el tenien per "el pobret quiroco", que era lent, que era fràgil.. El cuidaven bé, però en sentien compassió, i ell, fart de la condició de víctima permanent, havia après a fer-se amb altres animalons més petits, més febles, lents, però alhora molt interessants. I doncs, parlar encara li costava més perquè s'aïllava de la seva comunitat per anar-se'n amb els petits Sauri, uns animals voladors que vivien als arbres.
Però la màgia existeix, i un bon dia tots els sauri van decidir fer fricció sobre la part esquerra de la corda ( la més debilitada )per torns, i van estar hores i hores, van passar uns 100 o potser 200 sauris, picant amb el bec, fins que la gruixidíssima corda lligada pel cabró de l'humà PLUM!! es va trencar. La pedra va caure.. I el petit quiroco de cop va començar a saltar amb potència, a córrer entre els matolls, a nedar, fent força, amb passió! La vida li somreia.. tot era genial.. I ràpidament , fent un fort sprint va anar a buscar la resta de quirocos. L'eufòria que sentia era tanta, que no sabia com expressar-ho, perquè encara no parlava..! I quan va arribar a la reunió amb la resta de quirocos, tots se'l van quedar mirant, atònits, amb cara de bocabadats. Ell ensenyava l'esquena, cofoi, però inexplicablement tothom li mirava la cara.. Per què? S'acostaven lentament, i fixaven els seus ulls esquinçats a prop de la barbeta.. I ell no entenia res.. però estava tan, tan feliç que ni li importava.
De sobte va veure la seva imatge reflexada a l'estany del poble. Va al·lucinar.. estava fent allò, just allò que mai cap altre quiroco havia fet abans. Estava somrient!!!! I era un somriure preciós.. Estava irradiant felicitat.
I així nois, l'any 134563 va néixer el primer quiroco feliç.

Meravigliosa rutina

Sona el despertador amb un soroll eixordador i et despertes quasi amb una parada cardíaca. Són les 7 i comença el teu dia. El gat s'ha tornat a fer pipí a l'alfombra, et fas un cafè amb sal en comptes de sucre, perquè el cartellet de "sucre" i "sal" va caure fa un parell de mesos i no has tingut temps per dedicar-te a la retolació.

Et passes 3h fent cua perquè et donguin la beca d'estudis, i quan arriba el teu torn t'assabentes que no estàs a l'oficina adequada, que la correcta està a 2 minuts de casa teva i que has fet mitja hora de camí (amb talonets per estar més mona) envà.

Decideixes prendre't 5 minuts de descans amb un cafè de bar, que aquest mai falla, i aprofites per mirar el correu. La teva millor amiga està empipada perquè fa 5 dies que no li dius res i necessita explicar-te la nova crema antiarrugues que ha provat i lo bé que funciona! "Truca'm avui sense falta eh guapa? Que al final ja ni et reconeixeré.." El rentintín de la veu no es traspassa telepàticament per e-mail, però ressona igualment dins el teu cap.

Mires el mòbil i veus un missatge de les 9 del matí de tamare renyan-te perquè no vas felicitar a la iaia pel seu sant el dia anterior. Aprofita per retreure't que mai tens temps per la família. Llavors et sents malament, perquè recordes que fa dos dies has tingut una discussió amb el teu xicot perquè considera escassa la seva vida sexual i creu que això està afectant seriosament a la vostra relació. Llavors, la teva companya de pràctiques passa pel teu costat i aprofita per refregar-te que aquest semestre ho ha aprovat tot, i ha tret una matrícula!!! "però tu no t'amoïnis dona, que encara tens el setembre!!!". I et pica l'ullet. I tu tens ganes d'agafar una cullera i fer palanca fins a deixar-li dos clots a les òrbites i fer servir els dos ullets d'arracades.

Quan arribes a casa fas el dinar, i mentrestant, sona el telèfon. És la teva dietista! Que et recorda que avui tenies hora amb ella, i t'ametralla amb un sermó sobre les propietats del tè verd per combatre l'estrès i controlar el pes. Quan penges, cansada, veus que surt fum de la cuina.

Mala amiga, mala nòvia, mala filla, mala companya de pis, mala cuidadora de gat, mala cuinera.

Et comences a trobar malament, molt malament.. I acabes anant al metge. I de sobte, ups! Tens una úlcera d'estómac.

I mentre tu t'has estat preocupant pel gat que se segueix pixant a l'alfombra, per l'amiga que confón l'avorriment amb les ganes de veure't, per la mare jubilada obsessionada amb el calendari, i per l'activitat sexual del noi que diu que t'estima, tu, i només tu, tens una úlcera a l'estómac.
I no és precisament de fotre't àcid acètic intravenós...

I crides: "ah, si? Ah, si? Doncs ara em dedicaré única i exclusivament a una tasca i a una persona. A MI MATEIXAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Perquè faci el que faci, digui el que digui, algú hi estarà en desacord! Perquè vull viure aquesta vida per mi, i no per als altres!!!!!!!!! I perquè no vull que el putu ulcus gàstric m'acabi convertint en un forat dolorós que només serveix per satisfer als altres!
AAAAAAAAGRRRRRRRRRRRRRHHHHHHHHHHHHHHHHH!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!


PD: Qualsevol semblant amb la realitat és pura coincidència.

Va entrar al local barceloní amb "rumbita" de fons, un amalgama de persones molt diferents bebien i xerraven escandalosament, mentre un cubà cantava en directe acompanyat d'una guitarra espanyola les cançons que els allí presents li demanaven. Ambient carregat de fum i de colors, de gent ballant desinhibida fent glops de birra.

Ella era una noia distingida, universitària. Només d'entrar algú es va fixar en ella, i aprofitant la seva ebrietat va iniciar una conversa desenfadada amb aquella preciosa noia pèl-roja. Estava fascinat,ella era interessant, divertida, personal, preciosa. La connexió entre ambdós va ser quasi instantània, i la noia, que devia ser tímida en el seu estat natural, es mostrava solta, sense barreres.

La conversa entre els dos vacabar entre llençols i la llum de l'alba entrant pel balcó de l'habitació. Ella dormia, i ell l'observava, bocabadat, com si fos una deessa. Es sentia fascinat, de cop, creia en l'amor a primera vista, en la passió. La volia tornar a veure! El cor li sortia accelerat del pit. La noia es va despertar amb la mirada d'aquell foraster travessant-la. Va somriure i va semblar que la sortida del sol s'havia adelantat. Ella es va vestir, el seu cos, tot i que no perfecte, li produïa una descàrrega d'adrenalina incontrolable. Mentre es posava una brusa blanca, quasi transparent, ell li va dir:

"Dona'm el teu número, vull tornar-te a veure, algú tan especial com tu no es coneix cada nit. M'encantes".

La noia, avispada, se'l mira als ulls, i veu una mirada intensa i expressiva que ja havia vist abans.

"No te'l donaré. Si això s'acaba així, sempre haurà estat genial, si volem que continuï es degradarà fins no ser ni digne de voler-ho recordar. Els meus sentiments són massa fràgils pels teus jocs, i els meus pensaments massa complexes per la ment d'un noi que es pensa que ha trobat un tresor amagat."

El noi (que jo titllaria de nen gran) mig molest, mig humiliat, va ser incapaç d'insistir davant d'una negativa tan directe i tan extranyament rebuscada. "Aquestes dones.. no les entendré mai!"

Al cap d'un mes, els records del noi envers ella eren desdibuixats, nuvulosos. Ell ja havia trobat altres capricis amb què satisfer-se. Ni rastre d'emocions vertaderes.

Però la noia solitària encara recordava les paraules violeta i la nit romàntica que havia passat amb aquell estrany. Mai sabria si havia fet bé renunciant a un pròxim moment en la seva companyia. Els dubtes la corroïen per dins..

Tant de bo algú li hagués pogut demostrar que la seva actitud va ser la millor resposta per un altre noi que no amagava res més que l'anoditat en persona.

EL MECANISME DE LA FELICITAT

El mecanismo de la felicidad. La máxima incógnita. La fórmula enigmática. El clímax de la vida.
Una humilde persona como yo, no debiera atreverse a recapacitar y formular un escrito sobre este tema. Es temerario, es prepotente, es zambullirme en aguas pantanosas. No obstante, hoy me permitiré tal capricho.

En mi búsqueda sobre los secretos de la felicidad, he encontrado poco más que contradicciones. Primero pensé que el mecanismo de la felicidad era algo puramente individualista, que consistía en el propio camino de cada uno, un camino que estaba, de alguna manera, ya prescrito. Hablo de mi creencia sobre este "destino vital", una tendencia innata para cada uno, diferente entre todos nosotros, y hecha a nuestra medida.

En mis vagos intentos de filosofar concluí que sólo el alcance de esta tendencia nos podría producir la paz interior necesaria para crear nuestra felicidad. Y no con esto quiero decir que el destino sea algo extrínseco incontrolable por nosotros ni que estubiésemos exentos de cualquier responsabilidad. Bien al contrario! Nuestra gran responsabilidad era no desviarnos, y tratar de respetar nuestro fin, aquello por y para lo cual existimos. Pensé que muchas personas no eran felices por el hecho de querer, covardemente, seguir los pasos de la mayoría, sin preguntarse si ellos estaban prehechos para algo totalmente distinto.

Y me centré en esta "paz interior" que proporcionaba la tan ansiada SEGURIDAD en uno mismo, para acabar convirtiendo a cada uno en su propio Dios.

Tal búsequeda desenfrenada me llevó a una sensación totalmente distinta a la felicidad. Entonces descubrí, entre tinieblas, mi profunda soledad. La individualidad era para mi tan necesaria como peligrosa. La soledad me acechaba, haciéndome perder la poca cordura que yo haya tenido jamás, y mi vida se volvía aún más quebradiza. Y sin quererlo, empezé a sobreanalizarlo todo, llevándome al temible bucle de "todo lo que me rodea es escoria". Y alguien muy sabio me dijo, que si analizaba las cosas tan exhaustivamente, encontraría que todo, en el fondo, era mierda, y así nunca podría ser feliz.
Pero el negarme mi capacidad de análisis, me impedía reflexionar, me impedía seguir madurando. Pero arduamente lo intenté, y descubrí, que sin tal madurez, resurgía mi niñez interior, y con ella, mis ilusiones, las ilusiones de una niña que quizás creció demasiado deprisa. Así que busqué un término medio a mis reflexiones, combinándolas con infantilidad, y salió una mezcla provechosa, que me permitió fluir. Y aquí empezó la clave. "to flow". Una nueva forma de vivir la felicidad basada en poner la atención en tareas que nos absorben completamente, produciéndonos placer y disfrute. To flow es no estar nunca pendiente de nuestro estado interno, no saber, por lo tanto, si se es o no feliz. To flow es serlo. Y vi que para ello necesitaba de la ayuda de muchos otros, que quizás no seguían mi camino, pero todos tenían uno y muchos de ellos lo estaban alcanzando. Seleccioné lo mejor de cada persona, y me di cuenta, que con ellos, la triste soledad se esfumaba, y la felicidad no tenía lugar para ser pensada ni reflexionada. La felicidad era la cosa más abstracta de mi vida, porque no daba señales, solamente era.
Y cuando era, era compartida. Y cuando la pensaba, se desvanecía.

Gracias a todos aquellos con los que he podido conversar y llegar a poder opinar sobre la felicidad. Porque esto significa que con vosotros, de alguna forma y aunque fugazmente, la he encontrado: N, B, R, M, E (...)

Una de amor, por favor!

Observo la gent, observo el que passa, observo i potser ho faig des d'una mirada equivocada. Busco sentiment en les relacions sentimentals, i no en trobo. Veig una altra cosa molt diferent, veig consumisme. Persones que busquen parella agafant catàlegs plens d'altres persones que busquen el que no es busca, busquen un tresor que tan sols es troba. Però ells ho forcen, fins al punt de deixar de ser ells mateixos per poder satisfer a l'altre, auto-enganyant-se, provocant gustos similars, fingint relacions de llit fantàstiques, creant un vincle que absorveix l'essència de l'amor, que l'únic que els permet és tenir, posseïr i pertànyer. I l'amor es converteix en aquesta falta de llibertat, tapada pel compromís, per les aparences, per l'equivocada percepció de que perquè l'amor funcioni hi ha d'haver sacrifici, hi ha d'haver equilibri entre el que vol fer l'un i el que vol fer l'altre. Tapant així la buidor insuportable que els proporciona la seva pròpia companyia i omplint-la amb la necessitat de tenir a l'amant.
I quan estant sols el troben a faltar.. és enyorança el que senten? O és tant sols soletat? És l'amor com una drogaddicció? En les fases més avançades et punxes per sentir-te bé, però en les fases més tardanes ho fas tant sols per no sentir-te malament. Crea l'amor una mena de vincle inevitablement així de destructiu?
Són tota aquesta gent "ionquis" de l'amor? Estic en fase d'abstinència?
Potser jo, avui, m'adono que ningú m'ha ensenyat què és l'amor. No em crec que per estimar s'hagi de patir, que la gelosia sigui una manifestació més de l'amor o que l'esforç conjugal assenti unes bases sòlides a qualsevol relació. Però ara entenc, que només se'ns ha ensenyat un amor consumista, un amor basat en manuals que funcionen per passos amb premises que destrossen la sensibilitat necessària per a crear l'art d'estimar. Un art complex només a l'abast de molt, molt pocs..
I si jo no sóc capaç de desfer-me de tot el que m'han ensenyat fins ara sobre l'amor? I si he de dubtar de l'amor de les persones per poder crear el de veritat?
I si l'amor d'avui en dia és una altra estratègia publicitària, retocat amb photoshop, presentat amb un llaç fúcsia que t'envolta el coll asfixian-te, mentre dins el teu cap sents "compra't un Ken i seràs feliç.." I així, un amor que algú compra, li pertany, i pot acabar sent amb gran facilitat un amor maltractat.
Crec que juguen amb mi, cada cop que s'intenta, amb tots els mitjans, que jo m'estimi una mica menys, per crear així la necessitat d'estimar a algú i completar la meva existència. Tant sols jo veig aquest gran error? Aquest engany?
Llavors em planto aquí i dic, que abans de buscar un amor de catàleg, m'enamoraré de mi mateixa. Viuré amb la meva dolça i sincera soletat, i buscaré amors de diferent índole sense vendre'm a la relació de parella imposada en l'actualitat. I esperaré així, pacientment, el meu romanç etern cap a la persona que encara no s'ha inventat.