Una de amor, por favor!

Observo la gent, observo el que passa, observo i potser ho faig des d'una mirada equivocada. Busco sentiment en les relacions sentimentals, i no en trobo. Veig una altra cosa molt diferent, veig consumisme. Persones que busquen parella agafant catàlegs plens d'altres persones que busquen el que no es busca, busquen un tresor que tan sols es troba. Però ells ho forcen, fins al punt de deixar de ser ells mateixos per poder satisfer a l'altre, auto-enganyant-se, provocant gustos similars, fingint relacions de llit fantàstiques, creant un vincle que absorveix l'essència de l'amor, que l'únic que els permet és tenir, posseïr i pertànyer. I l'amor es converteix en aquesta falta de llibertat, tapada pel compromís, per les aparences, per l'equivocada percepció de que perquè l'amor funcioni hi ha d'haver sacrifici, hi ha d'haver equilibri entre el que vol fer l'un i el que vol fer l'altre. Tapant així la buidor insuportable que els proporciona la seva pròpia companyia i omplint-la amb la necessitat de tenir a l'amant.
I quan estant sols el troben a faltar.. és enyorança el que senten? O és tant sols soletat? És l'amor com una drogaddicció? En les fases més avançades et punxes per sentir-te bé, però en les fases més tardanes ho fas tant sols per no sentir-te malament. Crea l'amor una mena de vincle inevitablement així de destructiu?
Són tota aquesta gent "ionquis" de l'amor? Estic en fase d'abstinència?
Potser jo, avui, m'adono que ningú m'ha ensenyat què és l'amor. No em crec que per estimar s'hagi de patir, que la gelosia sigui una manifestació més de l'amor o que l'esforç conjugal assenti unes bases sòlides a qualsevol relació. Però ara entenc, que només se'ns ha ensenyat un amor consumista, un amor basat en manuals que funcionen per passos amb premises que destrossen la sensibilitat necessària per a crear l'art d'estimar. Un art complex només a l'abast de molt, molt pocs..
I si jo no sóc capaç de desfer-me de tot el que m'han ensenyat fins ara sobre l'amor? I si he de dubtar de l'amor de les persones per poder crear el de veritat?
I si l'amor d'avui en dia és una altra estratègia publicitària, retocat amb photoshop, presentat amb un llaç fúcsia que t'envolta el coll asfixian-te, mentre dins el teu cap sents "compra't un Ken i seràs feliç.." I així, un amor que algú compra, li pertany, i pot acabar sent amb gran facilitat un amor maltractat.
Crec que juguen amb mi, cada cop que s'intenta, amb tots els mitjans, que jo m'estimi una mica menys, per crear així la necessitat d'estimar a algú i completar la meva existència. Tant sols jo veig aquest gran error? Aquest engany?
Llavors em planto aquí i dic, que abans de buscar un amor de catàleg, m'enamoraré de mi mateixa. Viuré amb la meva dolça i sincera soletat, i buscaré amors de diferent índole sense vendre'm a la relació de parella imposada en l'actualitat. I esperaré així, pacientment, el meu romanç etern cap a la persona que encara no s'ha inventat.