Hi ha 3 coses per a les quals ningú ens prepara quan naixem:
1. La mort
2. La vellesa
3. La malaltia
De les dues primeres no ens n'escapem, de la darrera se n'escapa molt poca gent. Si són tant òbvies, si són tant normals, tant inherents a la vida, per què ningú ens prepara per afrontar-les amb certa normalitat?
Ningú perd el temps en pensar què ensenyarà al seu fill quan neixi? Si algú hagués estat capaç d'explicar-me aquestes 3 coses, amb pèls i detalls, des que tinc ús de raó, avui en dia valoraria la vida, valoraria la salut, i valoraria la meva juventut infinitament més del que ho faig ara, i del que ho fa la majoria de persones del meu entorn.
Jo faig camí cada dia per intentar assumir aquests petits entrebancs que ens posa la naturalesa, ja que com més gran em faig, més me n'adono que les persones que no van plantejar-se aquestes tres grans qüestions, tenen problemes per afrontar la vida, i sempre serà la seva assignatura pendent.
I tu, ja l'has aprovada?
Vida és malaltia, vida és vellesa, vida és mort. I vida és el que passa justament entremig de cadascuna d'aquestes 3 coses.
diumenge, 7 d’agost del 2011
dimarts, 21 de juny del 2011
" MI TESORO..."
T'has trobat mai en un moment d'aquells en el que saps que tens raó ( i no dic CREUS que tens raó), sino que ho saps? Coneixes la decisió correcta, la resposta adequada, la més honesta, la que toca. No obstant, no la pots dur a terme perquè tota la resta de persones implicades en aquesta resposta ESTAN equivocades.
Llavors decideixes ser un valent i enfrontar-te a tots aquells que no tenen raó, perquè busquen el seu bé per davant del bé social, i entens, que tot i que tota la humanitat menys tu pugui pensar una cosa, tota la humanitat pot estar equivocada.
Avui és un dia trist, un dia en el que entenc que l'ésser humà és fàcilment corruptible. Ho som per naturalesa, o ens ha criat així el sistema?
No ho sé, però jo intentaré seguir el ferm i solitari camí de l'incorruptibilitat, encara que pugui ser titllada d'anti-sistema.
Com més temps passa, com més informació tinc, més odio aquest PUTO sistema! I TOTS en som culpables!!
Aneris
PD: entrada plena de ràbia
Llavors decideixes ser un valent i enfrontar-te a tots aquells que no tenen raó, perquè busquen el seu bé per davant del bé social, i entens, que tot i que tota la humanitat menys tu pugui pensar una cosa, tota la humanitat pot estar equivocada.
Avui és un dia trist, un dia en el que entenc que l'ésser humà és fàcilment corruptible. Ho som per naturalesa, o ens ha criat així el sistema?
No ho sé, però jo intentaré seguir el ferm i solitari camí de l'incorruptibilitat, encara que pugui ser titllada d'anti-sistema.
Com més temps passa, com més informació tinc, més odio aquest PUTO sistema! I TOTS en som culpables!!
Aneris
PD: entrada plena de ràbia
dilluns, 23 de maig del 2011
Poema Rococó
Vull un amant amb esperit de nen, valentia de guerrer, maduresa d’home i lleialtat de cavaller.
Jo en seré la seva rosa, nodrida cada dia amb gotes de tendresa, que embelleixin cada pètal, cada fràgil espina, i que per un dia de no ser regada em començaré a fer marcida, i ell tindrà una lluita declarada perquè la Bèstia contra la Bella no en guanyi la partida.
Crec en aquesta persona, que cavalcarà per sendes paral•leles a les meves, sense obstaculitzar el meu pas, ans al contrari, retallant amb una espasa cada branca que em pessigui la pell.
Que sense recança em delati els seus defectes, els seus errors i els seus punts febles, que amb la franquesa d’un cor noble anteposi la simfonia dolça-amarga de la veritat a l’edulcorada idealitat. Serà aquesta veritat la que donarà sentit a la unió de dues ànimes, que més enllà de la fusió espiritual, busquen aixopluc en la simbiosi racional.
Necessito aquest home que sap què és estimar, que entén que la felicitat humana és individual, i que compartir-la és el que en resulta crucial. Caldrà gaudir-la tot regalant llibertat perquè un sigui feliç fent allò que ha triat.
Exigeixo un home que em tracti amb dignitat, sense babejar-me les orelles amb promeses fruits d’antulls que esmicolin les il•lusions.
Ja sento l’aroma del meu poeta, el tacte de la passió, el so sensual que m’avança el gust de la seva tendra escalfor, entre els colors de les papallones que remouen el meu ventre.
Aixopluga’m príncep meu, en un habitatge amb fonaments, que em protegeixi de les tempestes que volen enderrocar els meus sentiments!
L’amor tan somiat ha sobreviscut.
El romanticisme no ha mort. Sent el tacte del meu pètal com una carícia des del fons del meu cor.
Jo en seré la seva rosa, nodrida cada dia amb gotes de tendresa, que embelleixin cada pètal, cada fràgil espina, i que per un dia de no ser regada em començaré a fer marcida, i ell tindrà una lluita declarada perquè la Bèstia contra la Bella no en guanyi la partida.
Crec en aquesta persona, que cavalcarà per sendes paral•leles a les meves, sense obstaculitzar el meu pas, ans al contrari, retallant amb una espasa cada branca que em pessigui la pell.
Que sense recança em delati els seus defectes, els seus errors i els seus punts febles, que amb la franquesa d’un cor noble anteposi la simfonia dolça-amarga de la veritat a l’edulcorada idealitat. Serà aquesta veritat la que donarà sentit a la unió de dues ànimes, que més enllà de la fusió espiritual, busquen aixopluc en la simbiosi racional.
Necessito aquest home que sap què és estimar, que entén que la felicitat humana és individual, i que compartir-la és el que en resulta crucial. Caldrà gaudir-la tot regalant llibertat perquè un sigui feliç fent allò que ha triat.
Exigeixo un home que em tracti amb dignitat, sense babejar-me les orelles amb promeses fruits d’antulls que esmicolin les il•lusions.
Ja sento l’aroma del meu poeta, el tacte de la passió, el so sensual que m’avança el gust de la seva tendra escalfor, entre els colors de les papallones que remouen el meu ventre.
Aixopluga’m príncep meu, en un habitatge amb fonaments, que em protegeixi de les tempestes que volen enderrocar els meus sentiments!
L’amor tan somiat ha sobreviscut.
El romanticisme no ha mort. Sent el tacte del meu pètal com una carícia des del fons del meu cor.
dijous, 12 de maig del 2011
GENT
Vaig borratxa. No sé ben bé què dic ni què vull dir. Tinc el cap poc clar..
Gent que surt de la teva vida i et fa un favor.
Gent que t’odia i ofega el teu talent.
Gent que intenta que facis el que ell vol convencent-te que és el millor per a tu.
Gent que ni fu ni fa.
Gent que intenta cridar l’atenció per ser escoltat, per sentir-se viu, per ser entès i correspost.
Gent que té molt a dir. Gent a qui cal escoltar.
Gent que prefereix callar i semblar estúpid a parlar i esbargir tots els dubtes.
Gent que descobreixes a poc a poc i et sorprèn.
Gent que et roba el cor de seguida i te’l trenca amb la mateixa rapidesa.
Gent que sempre hi és.
Gent a qui estimes tant per als seus defectes com per les seves virtuts.
Gent capaç de menjar-se 4 donuts sense sentir-se culpable.
Gent que escriu sense importar-li el resultat, només el procés.
Gent de bon rotllo. A qui mires i només et surt una cosa: somriure.
Gent que t’inspira, gent a qui li faries l’amor en el sentit místic de la paraula.
Persones que estan per venir, i que a partir de la teva experiència podràs classificar. I no et tornaràs a equivocar. Que guai és fer-se gran, que guai que és fer-se savi. Que guai és entendre que tots busquem el mateix, però tenim formes diferents d’expressar-ho, i és de les formes del que ens enamorem, no els objectius.
PD: si algú entén el motiu de la meva entrada, si us plau que m'ho digui.
Gent que surt de la teva vida i et fa un favor.
Gent que t’odia i ofega el teu talent.
Gent que intenta que facis el que ell vol convencent-te que és el millor per a tu.
Gent que ni fu ni fa.
Gent que intenta cridar l’atenció per ser escoltat, per sentir-se viu, per ser entès i correspost.
Gent que té molt a dir. Gent a qui cal escoltar.
Gent que prefereix callar i semblar estúpid a parlar i esbargir tots els dubtes.
Gent que descobreixes a poc a poc i et sorprèn.
Gent que et roba el cor de seguida i te’l trenca amb la mateixa rapidesa.
Gent que sempre hi és.
Gent a qui estimes tant per als seus defectes com per les seves virtuts.
Gent capaç de menjar-se 4 donuts sense sentir-se culpable.
Gent que escriu sense importar-li el resultat, només el procés.
Gent de bon rotllo. A qui mires i només et surt una cosa: somriure.
Gent que t’inspira, gent a qui li faries l’amor en el sentit místic de la paraula.
Persones que estan per venir, i que a partir de la teva experiència podràs classificar. I no et tornaràs a equivocar. Que guai és fer-se gran, que guai que és fer-se savi. Que guai és entendre que tots busquem el mateix, però tenim formes diferents d’expressar-ho, i és de les formes del que ens enamorem, no els objectius.
PD: si algú entén el motiu de la meva entrada, si us plau que m'ho digui.
dimecres, 1 de desembre del 2010
Abans d'escriure porqueria prefereixo no escriure. El fracàs ajuda a evolucionar, però quan és reiterat pesa com una llosa, i no et deixa avançar.
Llegir vells escrits i pensar que són una merda. Tenir idees brillants que només s'expressen de forma mediocre és com ser un geni que viu ebri, entre l'ampolla i el vomitat.
Avui recordo qui era jo ara fa un any. I me n'adono que em queden massa coses d'aquella noia infeliç.
Em sento frustrada, decepcionada, sento com si tingués un gran potencial atenuat, que mai acaba d'explotar, que serveix i fascina a la gent del meu voltant que em coneix de veritat, però que no sé utilitzar per ajudar-me a mi mateixa.
Sento que he perdut un temps preciat de la meva vida intentant trobar-me i encara no sé on sóc. Estic cansada de tanta tonteria, cansada d'escriure idees mal plasmades que ni tan sols puc justificar.
Com es pot no creure en res i continuar viva?
Només d'una forma. Sola
Deixo el bloc fins aclarir-me les idees que em volten pel cap. Necessito més de mi que quatre paraules ben escrites però mal posades, necessito cultivar-me.
A reveure;
Aneris
Llegir vells escrits i pensar que són una merda. Tenir idees brillants que només s'expressen de forma mediocre és com ser un geni que viu ebri, entre l'ampolla i el vomitat.
Avui recordo qui era jo ara fa un any. I me n'adono que em queden massa coses d'aquella noia infeliç.
Em sento frustrada, decepcionada, sento com si tingués un gran potencial atenuat, que mai acaba d'explotar, que serveix i fascina a la gent del meu voltant que em coneix de veritat, però que no sé utilitzar per ajudar-me a mi mateixa.
Sento que he perdut un temps preciat de la meva vida intentant trobar-me i encara no sé on sóc. Estic cansada de tanta tonteria, cansada d'escriure idees mal plasmades que ni tan sols puc justificar.
Com es pot no creure en res i continuar viva?
Només d'una forma. Sola
Deixo el bloc fins aclarir-me les idees que em volten pel cap. Necessito més de mi que quatre paraules ben escrites però mal posades, necessito cultivar-me.
A reveure;
Aneris
dilluns, 22 de novembre del 2010
ANTIFAÇ
Intentava esquivar les gracietes de companys de classe que li miraven les natges.
Per les nits s’inspeccionava a través del mirall. La llum li marcava tota la cel•lulitis. Per la nit somiava amb un monstre que menjava pastissos per després vomitar-los.
“prefereixo estar morta abans d’engreixar-me”
Era una companya excel•lent, queia bé a quasi tothom, però passava desapercebuda. “Si estiguessis prima series guapíssima”. Això és el que li deien nois que presumien d’estimar-la.
La família li feia bromes sobre els seus pits rodons i abundants. A la platja les seves amigues li suggerien que els ensenyés, i ella pensava que quan arribés a casa se’ls tallaria amb una serra.
Intentava no destacar, que no la veiessin, volia ser invisible. I quan no ho era, es mostrava alegre, simpàtica, un antifaç quasi perfecte.
Sempre portava canelleres, el plaer del dolor, era incomprensible pels altres. Només ella mateixa podia entendre’s. Estava sola, ella i les seves cicatrius obertes.
Per les nits escrivia històries de persones amb vides interessants, i girava el mirall del quarto per no veure’s a sí mateixa.
Ningú li havia ensenyat a mirar directe als ulls. Els apartava sempre que podia per por que algú li traspassés la ment i descobrís tota la seva pena, la seva angoixa amagada.
A poc a poc l’aigua dels seus plors l’anava ofegant. Dia rere dia. Fins que va deixar de respirar.
Ningú ho va comprendre. Ningú ho va entendre. Però jo vaig ser la que va llegir les seves històries, i vaig entendre-ho tot. Jo podria haver-la ajudat i vaig escollir la indiferència.
Ara tinc un buit enorme. De vegades vull omplir-lo de la mateixa manera que ho feia ella, només per acompanyar-la en el seu sofriment
Per les nits s’inspeccionava a través del mirall. La llum li marcava tota la cel•lulitis. Per la nit somiava amb un monstre que menjava pastissos per després vomitar-los.
“prefereixo estar morta abans d’engreixar-me”
Era una companya excel•lent, queia bé a quasi tothom, però passava desapercebuda. “Si estiguessis prima series guapíssima”. Això és el que li deien nois que presumien d’estimar-la.
La família li feia bromes sobre els seus pits rodons i abundants. A la platja les seves amigues li suggerien que els ensenyés, i ella pensava que quan arribés a casa se’ls tallaria amb una serra.
Intentava no destacar, que no la veiessin, volia ser invisible. I quan no ho era, es mostrava alegre, simpàtica, un antifaç quasi perfecte.
Sempre portava canelleres, el plaer del dolor, era incomprensible pels altres. Només ella mateixa podia entendre’s. Estava sola, ella i les seves cicatrius obertes.
Per les nits escrivia històries de persones amb vides interessants, i girava el mirall del quarto per no veure’s a sí mateixa.
Ningú li havia ensenyat a mirar directe als ulls. Els apartava sempre que podia per por que algú li traspassés la ment i descobrís tota la seva pena, la seva angoixa amagada.
A poc a poc l’aigua dels seus plors l’anava ofegant. Dia rere dia. Fins que va deixar de respirar.
Ningú ho va comprendre. Ningú ho va entendre. Però jo vaig ser la que va llegir les seves històries, i vaig entendre-ho tot. Jo podria haver-la ajudat i vaig escollir la indiferència.
Ara tinc un buit enorme. De vegades vull omplir-lo de la mateixa manera que ho feia ella, només per acompanyar-la en el seu sofriment
Déjate contar un Cuento
"HOY VOLVERÉ a ser invisible. Del color del verde y de la caña, del color del monte. Y de nuevo nadie me verá. Ni los hombres de ruido, que llegan llenando el pueblo de alboroto, ni los sigilosos, los que dormitan debajo de las hojas de lechuga cuando creen que nadie los ve. No importa, venga quien venga no me verán, porque hoy también soy invisible. Y así, seré del color del monte para el hombre de ruido y del color de la tierra para el sigiloso y pasaré la tarde aquí, escondido, en silencio, esperando a que todos se marchen y el juego termine una vez más.
Aunque lo cierto es que ya hace tiempo que el juego no me gusta porque cada vez somos menos los que jugamos y cada vez resulta todo más difícil."
Paula Farias, del llibre, MSF
" Mentre els nens hagin de fer-se invisibles, jo riuré cada cop que em diuen que estem en crisi "
Aunque lo cierto es que ya hace tiempo que el juego no me gusta porque cada vez somos menos los que jugamos y cada vez resulta todo más difícil."
Paula Farias, del llibre, MSF
" Mentre els nens hagin de fer-se invisibles, jo riuré cada cop que em diuen que estem en crisi "
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
