Jo en seré la seva rosa, nodrida cada dia amb gotes de tendresa, que embelleixin cada pètal, cada fràgil espina, i que per un dia de no ser regada em començaré a fer marcida, i ell tindrà una lluita declarada perquè la Bèstia contra la Bella no en guanyi la partida.
Crec en aquesta persona, que cavalcarà per sendes paral•leles a les meves, sense obstaculitzar el meu pas, ans al contrari, retallant amb una espasa cada branca que em pessigui la pell.
Que sense recança em delati els seus defectes, els seus errors i els seus punts febles, que amb la franquesa d’un cor noble anteposi la simfonia dolça-amarga de la veritat a l’edulcorada idealitat. Serà aquesta veritat la que donarà sentit a la unió de dues ànimes, que més enllà de la fusió espiritual, busquen aixopluc en la simbiosi racional.
Necessito aquest home que sap què és estimar, que entén que la felicitat humana és individual, i que compartir-la és el que en resulta crucial. Caldrà gaudir-la tot regalant llibertat perquè un sigui feliç fent allò que ha triat.
Exigeixo un home que em tracti amb dignitat, sense babejar-me les orelles amb promeses fruits d’antulls que esmicolin les il•lusions.
Ja sento l’aroma del meu poeta, el tacte de la passió, el so sensual que m’avança el gust de la seva tendra escalfor, entre els colors de les papallones que remouen el meu ventre.
Aixopluga’m príncep meu, en un habitatge amb fonaments, que em protegeixi de les tempestes que volen enderrocar els meus sentiments!
L’amor tan somiat ha sobreviscut.
El romanticisme no ha mort. Sent el tacte del meu pètal com una carícia des del fons del meu cor.
