Black Christmas

Època perfecte per al ressorgiment de nostàlgies de temps passats, de persones passades, de circumstàncies adherides a les entranyes. És el negre Nadal.
I llavors ve quan ens polaritzem: adorem aquests dies amb la mateixa intensitat amb la que els odiem.
I arriba el 25, aquella data on sempre et falta algú, i ofegues la melanconia amb Moet Chandon, amb cloïsses farcides de bitllets de 50€ i llagostes que sembla que se't menjaran elles a tu i no pas a la inversa.
Cada any em faig la mateixa pregunta retòrica: "Per què no m'agrada el Nadal?" I cada any detesto un xic més tots els excessos materials, culinaris, decoratius i sobretot, els excessos socials. Aquests últims són els més feixucs de suportar. I jo demano al tió un amagatall on caure morta aquestes festes perquè el Nadal no m'atrapi i m'envaeixi aquesta sensació tan mariniana de "què cony hi foto jo aquí?".
Però el meu tió sempre va restret..
Suposu que és el Nadal, el moment en què quan les coses no van bé, fan soroll, i molt, i tu has de parlar més alt que aquest soroll per cumplir amb les obligacions nadalenques, que engloben quasi tots els àmbits de la teva vida i acabes cansat. Fingir és extenuant.
Potser un altre any, però no aquest podré respondre a la meva pregunta retòrica.

Feliç Nadal Negre

Una força impulsiva et surt de dins i no et deixa dormir. No et deixa fer res amb total serenitat, però et dóna força i vigorositat, i no la pots parar, surt de dins i tens més energia de la que mai havies tingut. Però no estàs bé, estàs nerviós, estàs atabalat, trasbalsat i dispers. I no saps què et passa.. I et preguntes si estàs intentant negar allò que podria ser evident.. Si estàs intentant no sentir el sentiment que necessites sentir i te'l reprimeixes, i tot s'expressa somatitzat.. I pateixes alhora que et sents viu. I tens por de sentir el que sents, de pensar en el que penses i de forma obsessiva t'obligues a no pensar-hi perquè tems k tot depengui massa de tu. I intentes no afrontar-t'hi fent veure que no saps perquè tens palpitacions, perquè suspires, perquè menges sense acabar de saber si era gana o era una altra cosa. Procures continuar així, amagant-ho i barrejant-ho amb mil causes possible més.. I corres per desafogar-te mentre el vent fred de l'Empordà et deixa les galtes gèlides i les mans pelades. I per un moment et sens aliviat.. Però tornes a sentir-ho. Et bloqueges, plores, tanques els ulls, et corren imatges pel cap que creus que són nocives.. Els obres. "Què em passa?"
I de sobte escrius per intentar ordenar les peces del puzzle, que són les teves idees, i estructurar-les, i t'adones que més val acceptar la veritat. Que sents quelcom per algú que no hauries de sentir, i que et faràs mal, te'l faràs, et cremaràs ben cremat i les ferides arribaran fins a la profunditat dels teus ossos i costarà molt regenerar-te. Però no hi pots fer res, només intentar que el mal no comenci tot just ara, desprotegin-te i deixant que les flames entrin ben endins, i que mentre tot cremi, almenys durant aquell moment, no sentis dolor. Com quan es cremen les terminacions nervioses i no pots sentir ni dolor, ni calor, ni fred, ni tacte.. No obstant el dolor sempre arriba, ve més tard.. I segueixes tinguent por, però una cosa t'ha quedat molt clara, no actuaràs com un covard. I esperaràs que aquell 1% de possibilitats que resten d'entre el 99% de coses que puguin sortir malament, aquell pobret 1%, sigui aquest cop per tu.
I un cop sabuda la veritat, te'n vas a la dutxa i et rendeixes.

Per fi, eupneic.

El mecanisme de l'infelicitat.

Tenia els cabells arrissats i els vaig voler llisos.
Vivia en una casa vora la mar, però un dia em vingué l'antull d'esquiar.
El meu home era dolç, tendre, responsable, un gran pare. Em va dur de viatge de noces al Tíbet. El vaig deixar pel meu cap: poderós, rebel, independent, tremendament egocèntric i verbalment impressionant. Em va dur de viatge d' "aventura extramatrimonial oficial" a Suïssa.
Vaig atropellar el meu gos expressament i vaig passar-me dies bramant, fent-me la víctima perquè em compressin un gat.
Vaig cursar primer de ciències de la comunicació, però no m'omplia.. El meu talet i la meva essència s'estaven escanyant i em vaig apuntar a Belles Arts.

Un dia em vaig aixecar sense voler res del que tenia, i em vaig tirar des d'un sisè pis.
I ara estic morta, tinc els cabells ondulats, vagabundejo per la meva casa als Alps, no tinc sentiments cap als homes perquè em van abandonar, de la mateixa manera que ho va fer el meu gat. Al Tíbet hi vaig perdre la innocència, a Suïssa la dignitat.
Avui sóc artista, però ja no vull pintar.

Avui el que vull és estar viva.
Collons.. !Però si ja no puc..

Nou Blog

Suposu que el blog és l'alternativa adulta al diari de l'adolescent que se sent sol i incomprès, o al del nen petitó que necessita conservar un tresor secret per sentir que la intimitat no és només cosa dels grans.

I aquí estic jo, que sempre he sigut una nena gran ( i és un secret, ja que tothom es pensa que sóc molt i molt madura, el que importa és aparentar-ho!! ) inspirant-me o intentant-ho, per aconseguir escriure quelcom que arribi a algú. I no un "arribar" literal, sinó un arribar "surreal" i sense posar-nos dramàtics, perquè per tots aquells que hem somiat algun cop ser escriptors, escriure és art, és pensament, és creativitat. És la millor manera d'expressar-nos quan som una mica lents de reflexos o de paraules, i és que el trajecte nerviós des que una paraula arriba a les meves orelles, capto el so, el decodifico, sé què m'esta dient la persona, penso una rèplica que em faci semblar àgil, aguda, personal (aquesta és la part que ocupa més temps) i l'envio des del cervell fins a les cordes vocals, la llengua, apreto els llavis sense que em surti un capellà i per fi surt la meva veu conversant és llarg. Temps total = 30 segons, massa oi¿? En canvi si tinc rèpliques pre-pensades i arraconades a una zona del lòbul frontal del meu cervell preparat per això, del tipus: "bé, bo, jajajaja, ostres si, no, potser, que xuli! quina calor, que guapa que vas, vas veure ahir Flashforward?" el temps total de resposta a la rèplica disminueix a tant sols 5 segons, cosa que em fa bastant més apte per integrar-me socialment a les converses rutinàries.
Tristament i avorridament apte, diria jo...
Si la persona que tinc al davant és de sexe masculí, edat compresa entre els 21 i els 31 i fa més d'un mes que no follo, calculo que el temps de reacció es multiplica per 5.

Doncs bé, aquest és el meu gran motiu per escriure, perquè sóc més interessant per escrit, i si ni així et semblo interessant més val que no em coneguis mai en persona, no et queixaràs eh? Tant de bo a les cites a cegues anessin amb pre-avisos d'aquest estil..

Benvinguts a la inauguració del meu blog.