Època perfecte per al ressorgiment de nostàlgies de temps passats, de persones passades, de circumstàncies adherides a les entranyes. És el negre Nadal.
I llavors ve quan ens polaritzem: adorem aquests dies amb la mateixa intensitat amb la que els odiem.
I arriba el 25, aquella data on sempre et falta algú, i ofegues la melanconia amb Moet Chandon, amb cloïsses farcides de bitllets de 50€ i llagostes que sembla que se't menjaran elles a tu i no pas a la inversa.
Cada any em faig la mateixa pregunta retòrica: "Per què no m'agrada el Nadal?" I cada any detesto un xic més tots els excessos materials, culinaris, decoratius i sobretot, els excessos socials. Aquests últims són els més feixucs de suportar. I jo demano al tió un amagatall on caure morta aquestes festes perquè el Nadal no m'atrapi i m'envaeixi aquesta sensació tan mariniana de "què cony hi foto jo aquí?".
Però el meu tió sempre va restret..
Suposu que és el Nadal, el moment en què quan les coses no van bé, fan soroll, i molt, i tu has de parlar més alt que aquest soroll per cumplir amb les obligacions nadalenques, que engloben quasi tots els àmbits de la teva vida i acabes cansat. Fingir és extenuant.
Potser un altre any, però no aquest podré respondre a la meva pregunta retòrica.
Feliç Nadal Negre
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
La il·lusió et manté sempre més jove, sigui perquè és Nadal o sigui perquè ha acabat. Però millor que sigui il·lusió per les dues coses, així mai acabaràs d'envellir, però sempre embelliràs!
ResponEliminaÉs cert que no calen excessos per ser feliç, però tampoc cal no fer-los per ser-ho. Potser la felicitat no ha de dependre de les coses, sinó de nosaltres.