ANTIFAÇ

Intentava esquivar les gracietes de companys de classe que li miraven les natges.

Per les nits s’inspeccionava a través del mirall. La llum li marcava tota la cel•lulitis. Per la nit somiava amb un monstre que menjava pastissos per després vomitar-los.

“prefereixo estar morta abans d’engreixar-me”

Era una companya excel•lent, queia bé a quasi tothom, però passava desapercebuda. “Si estiguessis prima series guapíssima”. Això és el que li deien nois que presumien d’estimar-la.

La família li feia bromes sobre els seus pits rodons i abundants. A la platja les seves amigues li suggerien que els ensenyés, i ella pensava que quan arribés a casa se’ls tallaria amb una serra.

Intentava no destacar, que no la veiessin, volia ser invisible. I quan no ho era, es mostrava alegre, simpàtica, un antifaç quasi perfecte.

Sempre portava canelleres, el plaer del dolor, era incomprensible pels altres. Només ella mateixa podia entendre’s. Estava sola, ella i les seves cicatrius obertes.

Per les nits escrivia històries de persones amb vides interessants, i girava el mirall del quarto per no veure’s a sí mateixa.

Ningú li havia ensenyat a mirar directe als ulls. Els apartava sempre que podia per por que algú li traspassés la ment i descobrís tota la seva pena, la seva angoixa amagada.

A poc a poc l’aigua dels seus plors l’anava ofegant. Dia rere dia. Fins que va deixar de respirar.

Ningú ho va comprendre. Ningú ho va entendre. Però jo vaig ser la que va llegir les seves històries, i vaig entendre-ho tot. Jo podria haver-la ajudat i vaig escollir la indiferència.

Ara tinc un buit enorme. De vegades vull omplir-lo de la mateixa manera que ho feia ella, només per acompanyar-la en el seu sofriment

Déjate contar un Cuento

"HOY VOLVERÉ a ser invisible. Del color del verde y de la caña, del color del monte. Y de nuevo nadie me verá. Ni los hombres de ruido, que llegan llenando el pueblo de alboroto, ni los sigilosos, los que dormitan debajo de las hojas de lechuga cuando creen que nadie los ve. No importa, venga quien venga no me verán, porque hoy también soy invisible. Y así, seré del color del monte para el hombre de ruido y del color de la tierra para el sigiloso y pasaré la tarde aquí, escondido, en silencio, esperando a que todos se marchen y el juego termine una vez más.


Aunque lo cierto es que ya hace tiempo que el juego no me gusta porque cada vez somos menos los que jugamos y cada vez resulta todo más difícil."

Paula Farias, del llibre, MSF
 
 
 
 
" Mentre els nens hagin de fer-se invisibles, jo riuré cada cop que em diuen que estem en crisi "

Fa poc he començat a perfeccionar un sisè sentit que sempre havia pensat que tenia atrofiat: la intuïció.
Què és la intuïció? Doncs bé, vindria a ser l'equivalent humà de l'instint animal. Per tant, la intuïció és una mena d'energia amb càrrega positiva o negativa, que ens arriba al cervell i que es transforma en un pensament determinat cap a una circumstància, una persona, un moment. Realment, tenir aquest sentit desenvolupat és una arma potent per moure't per la vida, és com tenir una brúixula amagada a la butxaca.

Fa pocs dies he tingut contacte amb una persona que m'ha despertat aquest nivell intuïtiu. De sobte, al conèixer-la he sentit que puc confiar en ella, que mai em traïrà. M'ha donat la sensació que he trencat la barrera des del primer moment, i m'encanta saber i notar la seva transparència. Ella irradia bondat a una freqüència que jo detecto i potser d'altres no ho fan, i els seus rajos són per a mi com vitamines que em donen bones vibracions, energia positiva.

Mai havia estat tan segura d'algú sense quasi coneixe'l o coneixent-lo tan escassament, però ho estic. De tal cosa en derivo un fet que fa pal·lesa de la meva evolució personal: la fe existeix en mi!

Aneris creu en la fe. No només hi creu, sino que en té necessitat per viure, per ser feliç. Tinc fe en moltes persones, i en primer lloc, en mi. I no necessito demostracions, perquè em tardaran massa en arribar com per haver-les d'esperar i no poder disfrutar del que aquesta fe m'aporta.

És com donar un tractament empíric per a una meningitis bacteriana aguda. Saps que els resultats del Gram i del cultiu t'arribaran d'aquí un temps. Però decideixes no esperar i tractes al pacient perquè sospites, tens fe, del que té. Ceftriaxona. El pacient millora. Les proves arriben i estaves en el cert.

Si fins i tot una ciència, com la medicina, confia en la fe. Per què jo no ho hauria de fer? Per què hi ha gent que rebutja la fe, entregant-se així a la pura materialitat del científicament demostrable o pràcticament provable? He evolucionat i ara no vull dedicar la meva vida a refutar hipòtesis.

Ceftriaxona. El pacient empitjora. Les proves arriben i havies errat en el diagnòstic. La fe falla, però no has fracassat. Llavors arriba el moment en què necessitem demostrar per creure. Les proves evidencien una meningitis tuberculosa. Canviem d'antibiòtic.

Una combinació de dues maneres de pensar. Demostració i empirisme, fe i ciència, intuïció i racionalitat. El secret de l'èxit.

AVUI HE DESCOBERT QUE SÓC INVENCIBLE

Un cop un noi d'uns 16 anys, que anava amb el cabell de color blau i amb cadira de rodes va dir per tv3 : "si l'únic important que hi ha a la vida és ser feliç, jo la dedicaré al que em fa feliç: viatjar". En aquell moment vaig pensar que aquell noi feia volar coloms.
Anys més tard comprenc que no vaig entendre el que aquell vailet explicava, perquè la meva ment estava tan emboirada per les meves obligacions i pels obstacles que jo mateixa edificava que no creia viable la seva forma de vida.

Ahir vaig tornar a néixer. Em van posar un nasset vermell i vaig despertar després d'anys de concepció. Ara sóc una petita Clown, i vaig néixer amb els meus germans enmig d'una experiència increïble. Pot semblar sectari, i probablement ho sigui, però és de les millors coses que m'han passat.

Ara que per fi he despertat veig el món amb els ulls d'algú que ha passat de l'obscuritat a la llum passant per un trajecte tortuós, que l'ha dut a descobrir el que el noi de cabells blaus li va dir. L'únic que importa és ser feliç. I avui sé que ho seré, sempre ho seré. Buscaré la forma de ser-ho em passi el que em passi, i ho superaré tot, amb més o menys temps, perquè avui sé que sóc invencible.

Atzar, destí, sort, genètica.. Manen deu milions de vegades menys que tot el que de tu depèn: hi ha elecció. Sempre hi és.

Sé que encara no estic al final del trajecte, sé que sóc una baby Clown i que tinc un llarg camí per fer. Però de moment, he descobert que sóc capaç de fer sentir coses que mai havia imaginat.

Tant de bo ho hagués descobert als 15 anys i no als 22. Ara només he de procurar no desaprendre-ho.

:)