ANTIFAÇ

Intentava esquivar les gracietes de companys de classe que li miraven les natges.

Per les nits s’inspeccionava a través del mirall. La llum li marcava tota la cel•lulitis. Per la nit somiava amb un monstre que menjava pastissos per després vomitar-los.

“prefereixo estar morta abans d’engreixar-me”

Era una companya excel•lent, queia bé a quasi tothom, però passava desapercebuda. “Si estiguessis prima series guapíssima”. Això és el que li deien nois que presumien d’estimar-la.

La família li feia bromes sobre els seus pits rodons i abundants. A la platja les seves amigues li suggerien que els ensenyés, i ella pensava que quan arribés a casa se’ls tallaria amb una serra.

Intentava no destacar, que no la veiessin, volia ser invisible. I quan no ho era, es mostrava alegre, simpàtica, un antifaç quasi perfecte.

Sempre portava canelleres, el plaer del dolor, era incomprensible pels altres. Només ella mateixa podia entendre’s. Estava sola, ella i les seves cicatrius obertes.

Per les nits escrivia històries de persones amb vides interessants, i girava el mirall del quarto per no veure’s a sí mateixa.

Ningú li havia ensenyat a mirar directe als ulls. Els apartava sempre que podia per por que algú li traspassés la ment i descobrís tota la seva pena, la seva angoixa amagada.

A poc a poc l’aigua dels seus plors l’anava ofegant. Dia rere dia. Fins que va deixar de respirar.

Ningú ho va comprendre. Ningú ho va entendre. Però jo vaig ser la que va llegir les seves històries, i vaig entendre-ho tot. Jo podria haver-la ajudat i vaig escollir la indiferència.

Ara tinc un buit enorme. De vegades vull omplir-lo de la mateixa manera que ho feia ella, només per acompanyar-la en el seu sofriment