Anys més tard comprenc que no vaig entendre el que aquell vailet explicava, perquè la meva ment estava tan emboirada per les meves obligacions i pels obstacles que jo mateixa edificava que no creia viable la seva forma de vida.
Ahir vaig tornar a néixer. Em van posar un nasset vermell i vaig despertar després d'anys de concepció. Ara sóc una petita Clown, i vaig néixer amb els meus germans enmig d'una experiència increïble. Pot semblar sectari, i probablement ho sigui, però és de les millors coses que m'han passat.
Ara que per fi he despertat veig el món amb els ulls d'algú que ha passat de l'obscuritat a la llum passant per un trajecte tortuós, que l'ha dut a descobrir el que el noi de cabells blaus li va dir. L'únic que importa és ser feliç. I avui sé que ho seré, sempre ho seré. Buscaré la forma de ser-ho em passi el que em passi, i ho superaré tot, amb més o menys temps, perquè avui sé que sóc invencible.
Atzar, destí, sort, genètica.. Manen deu milions de vegades menys que tot el que de tu depèn: hi ha elecció. Sempre hi és.
Sé que encara no estic al final del trajecte, sé que sóc una baby Clown i que tinc un llarg camí per fer. Però de moment, he descobert que sóc capaç de fer sentir coses que mai havia imaginat.
Tant de bo ho hagués descobert als 15 anys i no als 22. Ara només he de procurar no desaprendre-ho.
Dios! Amb 22 anys ets molt jove per descobrir-ho! No et treguis mèrits ni pensis que has fet tard! Has tardat tant com necessitaves, ni més ni menys.
ResponElimina