L'Antiga Grècia en sabia més que nosaltres...

Una societat lliure. Ja no existeix.. però si es pogués mesurar, es mesuraria en un terme: en l'acceptació de la fidelitat com la més absurda paraula abstracta mai inventada en la història de les relacions amoroses.

No crec en la fideliat com un estat natural, hi crec com una imposició, tant arrelada entre nosaltres, que la tenim ficada a la consciència com una norma moral. De la mateixa manera que alguns critiquen el seguiment dels deu manaments per part dels catòlics, jo critico tots els amans que creuen que estimar és posseïr, és prohibir, és frenar, és cohibir. Cada cop que ens reprimim, que ens torturem posant la consciència per sobre dels vertaders desitjos, potser estem sent fidels a les nostres parelles, però estem sent infidels a nosaltres mateixos, cosa que portarà repercussions nefastes en la nostra autoestima i personalitat.

De fet crec, que la llibertat de l'home podria mesurar-se en la capacitat de no reprimir el seu impuls sexual natural, la seva energia vital.

Ja és hora de començar a acceptar que aquesta moralitat és hipòcrita, que no existeix ni ha existit mai, que la majoria de persones no estem fetes per tenir una sola parella sexual al llarg de la nostra vida, amb lo qual no vull dir que no es pugui trobar la pau amorosa amb una sola parella romàntica. Desvinculem definitivament sexe i amor. Amor, passió, sexe, diversió, perversió.. són una mescla difícil de deshomogeneïtzar. Cal gastar energia en intentar-ho?
Els matrimonis fallen, les relacions de parelles fallen. El número 2, que tant perfecte ens ha semblat sempre, com a terme mig entre la soletat i la multitut, avui en dia s'està veient desfassat, passat de moda. Jo el vull aniquil·lar, i vull que en una relació de parella s'hi pugui reintegrar un tercer pilar:  el ressorgiment de l'instint.

Intentar racional l'irracional és el camí més directe cap a la bogeria. Si tant l'estimes.. Deixa'l ser lliure, o la gàbia s'acabarà cremant i us incendiarà als dos, convertint-vos en amants de cendra.

La Princesa del mercat

M’encanten els dies de vent. Surto amb el més feliç dels meus somriures a comprar pel mercat de La Boqueria. És impressionant, els olors de les fruites tropicals fan funcionar al 100% les meves paròtides i tots els colors em fan estar de bon humor.


El peixater sempre ha sigut molt amable amb mi. Deu tenir uns 35 anys, i em mira directe als ulls i em diu piropos de l’estil: “Tots aquests peixos s’acaben de desmaiar nomes de veure’t preciostat”-em cluca l’ullet- “avui estàs espectacular amb aquesta faldilla blanca.. Ai.. qui tingués 20 anys..“.

I tot seguit m’ofereix el llobarro més maco que troba. Ja sap que és el peix preferit del meu xicot, el Marc.

Un cop li pago, em regala una papallona feta de paper. És un mestre de la papiroflèxia, i cada dia que hi vaig em dóna alguna figureta: tinc un cub, un ocell, un Barquet, un barret i ara.. una papallona!! Li faig dos petons càlids a cada galta i li dic k m’encanten les papallones! Sempre em dóna les petites escultures de color blanc i jo a casa les pinto amb les meves “témperas”.

“ Espero que el pròxim cop vinguis sense ulleres de Sol, avui li falta un toc blavós a aquest mercat..”

Torno a somriure i li dono les gràcies per tot. És encantador.

Surto del mercat i baixo per la rambla. El dia és esplèndid, el vent m’aporta una frescor difícil de trobar a Barcelona. La noto per tot el cos, però sobretot per les cames, em puja el vent i la faldilla blanca i vaporosa em voleia formant onades.

Arribo a casa, obro la porta delicadament. La tanco, i al tornar-me a girar rebo un impacte directe al pòmul dret, al nas i les ulleres se’m claven als orbiculars. Caic al terra, sense reaccionar, el dolor fa que em costi enfocar la visió.. de sobte veig les meves figuretes de paper pel parquet, mig destrossades.

El Marc em crida: “ets una puta! T’he vist les calces des del balcó, mentre tots els moros et miraven! “. Llavors em clava una puntada de peu a l’estómac. Se sent un cop sec. Se sent un gemec.

El Marc marxa cap a l’habitació.

Una llàgrima em cau de la galta mentre amb el puny apreto tan fort com puc la papalloneta que m’ha regalat el peixater.

Ara ja deu ser amorfa, igual que jo.

M'ENCANTEN ELS RAROS

El meu SuperJo està sobresortint de les profunditats. Les rareses que tant he intentat amagar estan revifant i l'Aneris s'està fent gran. Ja era hora no?

Avui sóc aquesta Aneris incorrecte, espontània, cruel amb qui ha de ser cruel, directa, responsablement irresponsable, odiosament encantadora quan s'ho proposa. Avui sóc algú sense por a perdre res, algú que ha descobert que sempre, sempre hi ha més a guanyar.

La por de semblar raro s'està esvaïnt, poc a poc.. I si ets massa convencional per comprendre les meves excentricitats, desconvencionalitza't i deixa de ser un perfecte i avorrit normal!

Vull ser el personatge boig i poètic, infantil i teatral, bo, innocent i un xic incontrolable. Vull ser amiga de tothom qui m'aporti una visió diferent, vull veure on estan els més xalats, marginats, pertorbats.. perquè en ells trobaré tot el que em falta.

I m'envoltaré d'històries estrambòtiques, creant universos imaginaris a l'estil Tim Burton, i flirtejant amb Johnnies Deep d'ulls giratoris i cabells multicolors.

Quan la meva imaginació il·limitada t'atrapi i entri per tots els forats del teu cos comprendra's que tota la fantasia que mai has vist no té comparació amb el que jo et puc aportar.

Vine amb mi i descobreix el teu SuperJo...

A la merda amb els intel·lectuals

Per tots aquells que consideren que la vida és profunda, que analitzen minuciosament cadascuna de les paraules de cadascun dels pertorbats individus que formen la societat, que aixequen la barbeta davant dels vençuts per les superficialitats materials del nostre fals i corromput entorn, que utilitzen assiduament frases com "trobar-se a si mateix", "sentir-se complet"o "autorealitzar-se". Per a tots aquests intel·lectuals soberbis que acaricien la seva barba de 5 dies i encongeixen els ulls seductorament tot pensant: "sóc un home de vida nena, amb qui et penses que parles?"
Els diré que avui m'he passat la tarda comprant un vestit de color vermell passió, que arriba pels genolls i que recull els pits fent marcar un canalillo sexi, i que l'he acompanyat amb uns manolos vermells de chanel i que per la nit he sortit, he begut 4 gin-tonics i que m'he enrotllat amb el noi més guapo de la meva empresa, i hem fet l'amor 5 vegades, tot i que ell està casat. Que després l'he fet fora de casa perquè ja en tenia prou, i m'he quedat desperta mirant pel·lícules d'amor americanes i menjant gelat de xocolata. I que després m'he fumat un cigarro mentre li explicava a la meva millor amiga com de bé m'havia anat la nit i reiem desinhibidament per telèfon.
I avui, després de molt, molt temps. He disfrutat de viure.

Aneu-vos-en a la merda tots aquells que us creieu mereixedors del secret de la felicitat. L'era de la superficialitat ha arribat.