La Princesa del mercat

M’encanten els dies de vent. Surto amb el més feliç dels meus somriures a comprar pel mercat de La Boqueria. És impressionant, els olors de les fruites tropicals fan funcionar al 100% les meves paròtides i tots els colors em fan estar de bon humor.


El peixater sempre ha sigut molt amable amb mi. Deu tenir uns 35 anys, i em mira directe als ulls i em diu piropos de l’estil: “Tots aquests peixos s’acaben de desmaiar nomes de veure’t preciostat”-em cluca l’ullet- “avui estàs espectacular amb aquesta faldilla blanca.. Ai.. qui tingués 20 anys..“.

I tot seguit m’ofereix el llobarro més maco que troba. Ja sap que és el peix preferit del meu xicot, el Marc.

Un cop li pago, em regala una papallona feta de paper. És un mestre de la papiroflèxia, i cada dia que hi vaig em dóna alguna figureta: tinc un cub, un ocell, un Barquet, un barret i ara.. una papallona!! Li faig dos petons càlids a cada galta i li dic k m’encanten les papallones! Sempre em dóna les petites escultures de color blanc i jo a casa les pinto amb les meves “témperas”.

“ Espero que el pròxim cop vinguis sense ulleres de Sol, avui li falta un toc blavós a aquest mercat..”

Torno a somriure i li dono les gràcies per tot. És encantador.

Surto del mercat i baixo per la rambla. El dia és esplèndid, el vent m’aporta una frescor difícil de trobar a Barcelona. La noto per tot el cos, però sobretot per les cames, em puja el vent i la faldilla blanca i vaporosa em voleia formant onades.

Arribo a casa, obro la porta delicadament. La tanco, i al tornar-me a girar rebo un impacte directe al pòmul dret, al nas i les ulleres se’m claven als orbiculars. Caic al terra, sense reaccionar, el dolor fa que em costi enfocar la visió.. de sobte veig les meves figuretes de paper pel parquet, mig destrossades.

El Marc em crida: “ets una puta! T’he vist les calces des del balcó, mentre tots els moros et miraven! “. Llavors em clava una puntada de peu a l’estómac. Se sent un cop sec. Se sent un gemec.

El Marc marxa cap a l’habitació.

Una llàgrima em cau de la galta mentre amb el puny apreto tan fort com puc la papalloneta que m’ha regalat el peixater.

Ara ja deu ser amorfa, igual que jo.