Eren petitons. Jo els feia de mestre de gimnàstica, i aquell dia tocava fer competicions a la pista d'atletisme.
Vaig intentar que cadacun dels nens s'apuntés a aquell esport que li fos més adient segons les seves habilitats físiques i les seves preferències.
Ella es va apuntar a la carrera de fons, on les nenes no es volien apuntar. Era més dura que pas la de llançament de disc o de salt.. Requeria molt més temps. No me'n recordo si els vaig fer córrer uns 2000 metres o potser era menys, però per a nens de la seva edat suposava un esforç important. No sabia si els estava exigint massa.. Els nens també feien una competició de 2000m, però molts feien futbol i hi estaven més acostumats.
Evidentment anaven nens i nenes separats.
Vaig animar a altres nenes que s'hi apuntessin, les que veia més en forma, o les que sabia que ja feien algun esport.
La carrera va començar, i totes les noietes anaven apilotonades fent la cursa, menys ella, que només d'entrada s'havia quedat enrere. Semblava que li costava seguir, però seguia un pas ferm i regular. El temps passava i aproximadament cap a la meitat les nenes que anaven apilotonades endavant van anar frenant. De cop una va dir que plegava perquè tenia flato i estava cansadíssima, i les altres, que també estaven exhaustes van abandonar. La nena, que ja estava més a prop d'elles que al principi les va mirar extranyada, va rumiar, i va decidir continuar. Les altres, evidentment, la van mirar malament.

La nena va aconseguir córrer durant tota la carrera. Va arribar exhausta a la meta, i es va tirar al terra, però va guanyar la medalla d'or. S'havia quedat sense competidores. Estava contenta i tots els nois la van felicitar.

Aquell dia vaig saber que ella arribaria allà on volgués perquè tenia allò que només uns quants tenen, tenia POTENCIAL. Només faltava que ella mateixa ho descobrís.