Anys i anys portava el petit quiroco amb aquella pedra enganxada a l'esquena. La tribu dels quirocos eren tots tristots, sempre amb un posat apàtic, amb una cara un xic inexpressiva, i amb certa curva a la cella que els conferia un aire de preocupació.
Tenien una vida ràpida, intensa, eren molt pencaires, i per les nits força sociables. Les seves cames es bellugaven amb lleugeresa, com si fossin plumes, i els seus peus eren alhora les seves mans, perquè només tenien 2 extremitats, fortes i a la vegada hàbils.
Però ell seguia amb la pedra enganxada a l'esquena. Era l'únic quiroco amb una pedra feixuga arrapada a l'esquena, i la resta de quirocos el deixaven per inútil, creien que era un càstig de Déu. Però només ell sabia que un humà imbècil li va enganxar a l'esquena quan era molt, molt petitó i cap més quiroco ho havia vist, per tant, suposaven que era obra divina. I com que no sabia parlar encara, el petitó no podia explicar-ho. I com un ruc, ell avançava el triple de lent que la resta dels quirocos, veient la vida des d'una perspectiva parsimoniosa.
Cada dia dedicava hores a arrossegar-se per tot tipus de superfícies, intentant deslligar la pedra de la corda que la subjectava, i que donava la volta per el seu petit cos taronja, lligant-se amb un nus perfecte a nivell del melic, a on el seus peuets no podien arribar. I suava i suava intentant desfer-se de la corda, setmana rere semana, any rere any.. esperant que la corda es trenqués per fricció. El patiment i la vergonya inicials es convertiren en una lluita constant on el conformisme no hi tenia cabuda.
La resta de quirocos el tenien per "el pobret quiroco", que era lent, que era fràgil.. El cuidaven bé, però en sentien compassió, i ell, fart de la condició de víctima permanent, havia après a fer-se amb altres animalons més petits, més febles, lents, però alhora molt interessants. I doncs, parlar encara li costava més perquè s'aïllava de la seva comunitat per anar-se'n amb els petits Sauri, uns animals voladors que vivien als arbres.
Però la màgia existeix, i un bon dia tots els sauri van decidir fer fricció sobre la part esquerra de la corda ( la més debilitada )per torns, i van estar hores i hores, van passar uns 100 o potser 200 sauris, picant amb el bec, fins que la gruixidíssima corda lligada pel cabró de l'humà PLUM!! es va trencar. La pedra va caure.. I el petit quiroco de cop va començar a saltar amb potència, a córrer entre els matolls, a nedar, fent força, amb passió! La vida li somreia.. tot era genial.. I ràpidament , fent un fort sprint va anar a buscar la resta de quirocos. L'eufòria que sentia era tanta, que no sabia com expressar-ho, perquè encara no parlava..! I quan va arribar a la reunió amb la resta de quirocos, tots se'l van quedar mirant, atònits, amb cara de bocabadats. Ell ensenyava l'esquena, cofoi, però inexplicablement tothom li mirava la cara.. Per què? S'acostaven lentament, i fixaven els seus ulls esquinçats a prop de la barbeta.. I ell no entenia res.. però estava tan, tan feliç que ni li importava.
De sobte va veure la seva imatge reflexada a l'estany del poble. Va al·lucinar.. estava fent allò, just allò que mai cap altre quiroco havia fet abans. Estava somrient!!!! I era un somriure preciós.. Estava irradiant felicitat.
I així nois, l'any 134563 va néixer el primer quiroco feliç.