Va entrar al local barceloní amb "rumbita" de fons, un amalgama de persones molt diferents bebien i xerraven escandalosament, mentre un cubà cantava en directe acompanyat d'una guitarra espanyola les cançons que els allí presents li demanaven. Ambient carregat de fum i de colors, de gent ballant desinhibida fent glops de birra.

Ella era una noia distingida, universitària. Només d'entrar algú es va fixar en ella, i aprofitant la seva ebrietat va iniciar una conversa desenfadada amb aquella preciosa noia pèl-roja. Estava fascinat,ella era interessant, divertida, personal, preciosa. La connexió entre ambdós va ser quasi instantània, i la noia, que devia ser tímida en el seu estat natural, es mostrava solta, sense barreres.

La conversa entre els dos vacabar entre llençols i la llum de l'alba entrant pel balcó de l'habitació. Ella dormia, i ell l'observava, bocabadat, com si fos una deessa. Es sentia fascinat, de cop, creia en l'amor a primera vista, en la passió. La volia tornar a veure! El cor li sortia accelerat del pit. La noia es va despertar amb la mirada d'aquell foraster travessant-la. Va somriure i va semblar que la sortida del sol s'havia adelantat. Ella es va vestir, el seu cos, tot i que no perfecte, li produïa una descàrrega d'adrenalina incontrolable. Mentre es posava una brusa blanca, quasi transparent, ell li va dir:

"Dona'm el teu número, vull tornar-te a veure, algú tan especial com tu no es coneix cada nit. M'encantes".

La noia, avispada, se'l mira als ulls, i veu una mirada intensa i expressiva que ja havia vist abans.

"No te'l donaré. Si això s'acaba així, sempre haurà estat genial, si volem que continuï es degradarà fins no ser ni digne de voler-ho recordar. Els meus sentiments són massa fràgils pels teus jocs, i els meus pensaments massa complexes per la ment d'un noi que es pensa que ha trobat un tresor amagat."

El noi (que jo titllaria de nen gran) mig molest, mig humiliat, va ser incapaç d'insistir davant d'una negativa tan directe i tan extranyament rebuscada. "Aquestes dones.. no les entendré mai!"

Al cap d'un mes, els records del noi envers ella eren desdibuixats, nuvulosos. Ell ja havia trobat altres capricis amb què satisfer-se. Ni rastre d'emocions vertaderes.

Però la noia solitària encara recordava les paraules violeta i la nit romàntica que havia passat amb aquell estrany. Mai sabria si havia fet bé renunciant a un pròxim moment en la seva companyia. Els dubtes la corroïen per dins..

Tant de bo algú li hagués pogut demostrar que la seva actitud va ser la millor resposta per un altre noi que no amagava res més que l'anoditat en persona.